JUAN MATEOS "Canción de cuna" de Brahms (playback)

JUAN MATEOS en su actuación en el Café Teatro "Sa Botiga dels Buffons" de Palma (fragmento).

ARTA i la brutor

¿Està brut Artà?. D'un temps ençà hem notat un abandonament progressiu dels nostres carrers, monuments, entorns emblemàtics i carreteres i camins ... la raó?, Falta d'interès col.lectiu? ¿Desídia municipal? o, senzillament ¿crisi econòmica?.


Un lloc tan especial per a Els artanencs com és EL SANTUARI DE SANT SALVADOR, està com mai abans ho havíem vist: l'escala destrossada, falten esglaons, hi ha estralls en la pedra que no es reparen, jardineres abandonades, escombraries, les creus massacrades .. . al voltant escombraries i merda que deixen abandonada de qualsevol manera. Caques de gossos que els seus amos no recullen, falta de civisme. Les finques dels voltants són femers, amb males herbes envaint-ho tot: esbarzers ... i plàstics.

Què fem al nostre "avançat" món per, simplement imitar el respecte dels nostres avantpassats?.
 

¿Está sucio Artá?. De un tiempo a esta parte hemos notado un abandono progresivo de nuestras calles, monumentos, entornos emblemáticos y carreteras y caminos...¿la razón?, ¿falta de interés colectivo? ¿desidia municipal? o, sencillamente ¿crisis económica?.

Un lugar tan especial para els artanencs como es EL SANTUARIO DE SANT SALVADOR, está como nunca antes lo habíamos visto: la escalera destrozada, faltan escalones, hay estropicios en la piedra que no se reparan, jardineras abandonadas, basuras, las cruces masacradas...en los alrededores basura y mierda que dejan abandonada de cualquier manera. Cacas de perros que sus amos no recogen, falta de civismo. Las fincas de los aledaños son estercoleros, con malas hierbas invadiéndolo todo: zarzas...y plásticos.

¿qué hacemos en nuestro "avanzado" mundo para, simplemente imitar el respeto de nuestros ancestros?.

¿QUE PASA CON GESA?

¿Qué pasa con GESA?. Esa es la cuestión, porque de un tiempo a esta parte no hace más que fastidiarnos con interrupciones imprevistas de corriente (¡¡¡pagada a precio de oro!!!).

Cuando alguna que otra vez iban ha interrumpirla un tiempo, la compañía avisaba con una notita, ahora en esos días (el pasado domingo y hoy mañana), la han cortado al menos cuatro veces. A ellos les dá lo mismo que los aparatos que tengamos enchufados se estropeen (ordenadores, televisores, aires acondicionados...), ¿sabeís que Gesa no responde a ningún estropicio por ese motivo en la mayoría de los electrodomésticos?. No ellos solamente aseguran una serie, por supuesto los más potentes y que tienen comprobadísimo que no se van a romper (que tontos no son). Pero co...ya está bien, es un auténtico cachondeo, parece estemos en el tercer mundo, y, aunque la crisis amenaza con llevarnos allí, de momento estamos en un lugar que se supone medianamente civilizado.

¿Y nuestro Ayuntamiento, pide algún tipo de explicaciones a la compañía por esa interrupción del servicio y el consiguiente perjuicio para muchos de sus ciudadanos?, o, sencillamente ¿argumentarán que eso no es de su competencia?.

Había una leyenda urbana en la isla que decía que cortaban la corriente eléctrica en los pueblos del interior para proveer magníficamente a los núcleos turísticos, ¿será real esa historia de boca en boca?.

Hoy, al igual que el domingo, no hay tormenta, ni rayos que pongan en peligro la central, (porque eso se supone que ocurría), ¿será sobrecarga?.

Chicos: factura de electricidad del último mes (porque ahora se paga por meses)...169 Eurazos

¿...?. He remirado todo y,  confiaba en que al ser el mes anterior la factura elevada, a este mes le correspondia una más baja (porque eso es lo que suelen hacer últimamente), mes anterior :116 Euros, o sea que, señores , la electricidad entrecortada me sale por un pico de la cara .El puñetero kilovatio está por las nubes, y luego cuando a ellos les dá la real gana te la cortan y a tomar aire...que, por cierto poco ha hecho hoy en ese caluroso Septiembre.
Se han consentido demasiadas concesiones a la compañía que, hasta hace muy poco, tenía el monopolio en la Isla. Y han subido la electricidad varias veces seguidas con el beneplácito del Gobierno, siempre atento a las grandes firmas en detrimento del débil o ciudadano de a pie.
¡Y el IVA!, porque también ha subido lo suyo y la hace encarecer escandalosamente. Ahora pagas en un mes lo que te costaba en dos hace apenas dos añitos aproximadamente. Creo volveré a poner velas, o lámparas de aceite, como cuando yo era niño y cortaban la electricidad en Artà de noche. Recuerdo a mis padres haciendo "llatra" (llata...) a la luz del "llum d´oli"...¡ay, qué lejano todo!. Evidentemente, esa es otra historia.

SA FIRA 2011

Diumenge passat vam tenir  SA FIRA. La veritat es que ens va donar l´impressió de que va ser fluixa, més "magre" amb menys gent i moviment que altres anys.

Vau tenir vosaltres la mateixa sensació?

La crisi afecta moltíssim, també a l´hora de "firar"...

SETEMBRE 2011

Aquest Blog no es de previsions del temps encara que ho sembli de vegades, de totes formes avui tenim molta calor, moltissima calor i humitat. Avui suem de valent, i, segons diuen, anit vespre plourà de valent...aquest Setembre ha començat bé...
GELU: "Cuando llegue Septiembre"

FINAL DE AGOSTO

Final de Agosto, hoy es 28 y los tres días que quedan para acabar con el tradicional mes de vacaciones y fiestas, se nos escapan rápido de entre los dedos. Ayer mañana cambió bastante el sofocante ambiente de calor de estas dos últimas semanas y pudimos respirar una brisa del norte que nos revitalizó bastante. Ese hecho ya nos hace cambiar bastante el chip, y, a pesar de que aún vamos a sudar algún que otro día, Septiembre está a la vuelta de la esquina, mucho más cerca con el despertar del letargo estival de casi todo: empresas, administaraciones, colegios...todo vuelve o volverá (esperemos) a la normalidad, en un tiempo de lucha por superar crisis económicas a nivel global y, evidentemente, a nivel personal e inmediato. Porque, no nos engañemos, a todos nos afectan directamente y ojalá me equivoque, supone un cejar en nuestro empeño de ampliar bienes y de crecer ¿...? a toda costa. No, el tiempo de esta bonanza ficticia a la que estábamos todos adosados, ha pasado a mejor vida.
En la foto, las ligeras nubes que cruzaban velozmente el cielo de Artá, sobre la inconfundible muralla de nuestro Santuari de Sant Salvador. Ojalá los malos ratos crucen de la misma manera que ellas, inducidas por un viento esperanzador en el horizonte...

30 de Juliol

Avui que començam les festes encara ha plogut. Un dels estius més rarenc dels darrers anys...

...al capvespre ja fa sol

SANT SALVADOR 2011

Ja hi som: Les Festes de Sant Salvador començen demà dissabte 30 de Juliol. I enguany hi ha retalls, ja que aquesta maleïda crisi afecta a tothom (els més rics, evidentment la pateixen millor), i, així han tret un parell d´actes festius per estalviar...¿...?.
Els artanencs tenim molta fama de festers a tot arreu de l´illa, i, malgrat no gaudirem aquest 2011 d´emblemàtics actes com eren la revetla (verbena) de la banda de música i dels dimonis de foc, estic segur que tots assaborirem al màxim tots els altres que hi són.
Molts d´anys a tots!!!

TIEMPOS MODERNOS 2011

TIEMPOS MODERNOS

FOC...FUEGO

Era de preveer con estos días de intensísimo calor y aire ardiente con ráfagas de viento, que algún desastre nos ocurriría con el fuego. Y así fue: 35o Hectáreas quemadas en la finca de Carrossa...anoche parecía un infierno rojo dominando la noche...

Era de preveure amb aquests dies de intensíssim calor i aire ardent amb ràfegues de vent, que algun desastre ens passaria amb el foc. I així va ser: 35 Hectàrees cremades a la finca de Carrossa ... ahir a la nit semblava un infern vermell dominant la nit

JA SOM AL JULIOL...

Es que el temps passa a una velocitat que molts de cops assusta: dia 2 de Juliol, i, malgrat aquestes gotes d´aigua que han caigut avui, la sensació de xafogor es encara més intensa (o precisament per aquesta raó).
Bé, la veritat és que hem començat un nou mes, l'estiu 2011 porta, així mateix, un nou govern municipal i autonòmic, després de les eleccions de maig passat ... enmig de la famosa i mundialment coneguda crisi que, segons els experts encara no va tocar fons ...
nosaltres ens limitarem a mirar ia gaudir (mentre puguem) el nostre entorn més proper: Artà, ia veure des d'aquestes pàgines, com anunciar en la capçalera, vida quotidiana del nostre poble, fins i tot, moltes vegades sense paraules ...

CALOR...

No arribarem a les sufocants temperatures de la península, on els 40 graus estan assegurats en moltes zones, però la calor d'aquest dia ja és important, tot i certa brisa que es deixa sentir ...


No llegaremos a las sofocantes temperaturas de la península, donde los 40 grados están asegurados en muchas zonas, pero el calor de este día ya es importante, pese a cierta brisa que se deja sentir...

2 de Juny

Precisament ara que s'acosta l'estiu, és quan apareix el temps de la tardor: amb set graus de temperatura menys que fa dos dies. Aquesta nit ha plogut a Artà, per a, progressivament retirar els núvols de tempesta al matí. Al poc temps s'ha mig clar, per a, posteriorment en hores de la tarda tornar a aparèixer aquestes amenaçadores núvols negres.

Precisamente ahora que se acerca el verano, es cuando aparece el tiempo del otoño: con siete grados de temperatura menos que hace dos días. Esta noche ha llovido en Artá, para, progresivamente retirarse las nubes de tormenta por la mañana. Al poco tiempo se ha medio despejado, para, posteriormente en horas de la tarde volver a aparecer estas amenazadoras nubes negras.

LIP DUB

Ahir Artà va viure tota una festa: la gravació d´un LIP DUB per a fer una mica de promoció del nostre poble, mitjançant un estil de fer video. Podriem dir que cuasi tots els artanencs sortiren al carrer a participar d´aquest esdeveniment lúdic...i és que Artà té fama de festiu, a tot arreu de l´Illa, i, ahir mati ho va demostrar...

29 de Marzo

Buenos dia Artá, hoy ya es martes 29 de Marzo, el tiempo transcurre a velocidad constante, aunque con sensación diferente, en virtud del que lo vive: sea niño, adolescente, adulto...o sexagenario. Hoy es dia de mercado, y las calles del pueblo se convierten en un trajinar de gente y de coches. Por doquier señoras con carrito de la compra atiborrado, subiendo y bajando calles, turistas que vienen a pasar la mañana, llenando terrazas de bares y dificultando el paso, especialmente en la zona peatonal. Su capuchino de rigor, y su particular visión de nuestra localidad. Olores distintos nos regalan el olfato: alimentarios u perfumes dedicados a limpieza e higiena (sea personal o casera). Las frutas y verduras pintan el lienzo en el recinto cubierto del Mercado. Allí es un pequeño mundo aparte, un hervidero humano de colas y run run...Quesos, carnes, pescados...tenemos donde elegir. Y, la rutina de la compra semanal, se hace realidad los martes de mercado. Buenos días, Artà, que lo compren ustedes bien...

bon dia Artà, avui ja és dimarts 29 de març, el temps transcorre a velocitat constant, encara que amb sensació diferent, en virtut del que ho viu: sigui nen, adolescent, adult ... o sexagenari. Avui és dia de mercat, i els carrers del poble es converteixen en un traginar de gent i de cotxes. Per tot arreu senyores amb carret de la compra atapeït, pujant i baixant carrers; turistes que vénen a passar el matí, omplint terrasses de bars i dificultant el pas, especialment en la zona de vianants. El seu "capuchino" de rigor, i la seva particular visió de la nostra localitat. Olors diferents ens regalen l'olfacte: alimentaris o perfums dedicats a neteja i higiene (sigui personal o casolana). Les fruites i verdures pinten el llenç al recinte cobert del Mercat. Allà és un petit món a part, un formiguer humà de cues i run run ... Formatges, carns, peixos ... tenim on triar. I, la rutina de la compra setmanal, es fa realitat els dimarts de mercat.

Bon dia, Artà, que vostès ho comprin bé ...

PER ESCOLTAR....



(OASIS ORQUESTA-1995)

LA CONSULTA DEL METGE

La consulta del metge del poble estava sempre atapeïda de gent. Als seus llargs bancs de fusta no n'hi havia prou per assentar a tots els pacients que acudien, i, a la gent apinyada a la paret de peu, s'afegien les que sortien al carrer de manera nerviosa, per, posteriorment, obrir la pesada porta i tornar a entrar.




Els meus records són infantils, llunyans, embolicats en el melós temps del passat idealitzat. No sé ben bé que edat acompanyava al meu malmès cos de llavors, però rondaria els 7 o 8 anys. D'aquesta consulta del metge de capçalera, situada en un carrer estret (com totes les de l'època), sense la futurista visió dels automòbils d'avui dia, feta per passar els carros dels pagesos tirats per mules i, com a màxim , per alguna bicicleta grinyolant en ambdues direccions, tinc en la meva memòria visites habituals i imatges com a foto fixa a la retina.




La sala d'espera era en realitat una espaiosa sala-rebedor d'un edifici senyorial, amb columnes i un arc espectacular que separava dues estades. A l'esquerra, immediatament en entrar, una porta normal de fusta, amb dues fulles, que era l'entrada al despatx del doctor. A la dreta una porta gran, tancada gairebé sempre, que era l'accés a una àmplia cotxera particular del Don Antoni. Perquè el metge del poble es deia Antoni i vivia en aquest edifici que abans havia estat estafeta de Correus. Les estances particulars estaven situats al pis primer, i, de tant en tant, s'escoltaven petjades dels infants del metge en els seus jocs infantils i rialles contingudes a alguna reprimenda materna.




Per accedir a aquest pis privat, al fons a la dreta una escala de pols de marbre de molts graons, il.luminats per un finestral assolellat que donava a un gran pati interior o jardí. Em fascinava aquesta escala, a la qual acudia sempre a deixar les meves natges en el fred material. Els meus pantalons curts, els meus mitjons i els meus "Gorilas" calçant. De tant en tant pujava els esglaons, però sabíem que no més enllà del primer replà. El tram final, recte i directe d'ella era de caràcter privat, i, encara que no havia normes escrites, tots respectàvem. Però d'aquesta escala el que em subjugada era la barana que l'adornava: de ferro i fusta, i en forma d'arc. M'agradava aquesta forma, forma que estava culminada per l'objecte del meu desig: una espectacular bola vermella amb estries lluminoses a la llum solar, de vidre, que era l'adorn de la barana. Que preciosa era!. La fregava amb els meus prims dits tremolosos per una febrícula que em posseïa, fins que li prenia confiança i la acariciava sense cap inconvenient. Recordo acostar-me a ella amb els meus ulls imaginatius, i, en un intent de fondre'm amb la llum, creia veure escenes d'altres llocs dins d'ella. A tot això un raig de llum groga provinent de la finestra del pati, dotava d'una aura màgica aquest racó. La bola adquiria moments esplèndids: ara vermella, ara verda, ara blava. Sí perquè semblava bategar de vida pròpia.




L'espera era llarga, i, segurament per aquesta febre infantil, els meus sentits estaven estimulats per la irrealitat. Al lluny, els adults parlaven o murmuraven més bé, en un monòton to que em adormia ... gairebé una lletania ..., despertant el pesat soroll de la porta d'entrada al impacient de torn que l'obria i tancava sense parar, o l'adéu del que s'anava a casa després de ser atès pel doctor.




Però la meravella d'aquesta sala no acabava a l'escala, sinó en el gran finestral multicolor que dotava de llum natural l'estada, i que encarava d'enfront del gran jardí-pati de quadriculada forma. Era una vidriera supèrbia, amb multitud de matisos i colors en forma de quadradets diferents: translúcids, incolors, verds, blaus, grocs, vermells ... una joia de finestral!. Anava per posar el meu rostre en el fred vidre, a estones per mirar en groc, a estones per veure el jardí vermell ... en fi, tots els colors que estaven a l'alçada de la meva curta edat. I, aquest tacte del vidre refrescava una mica el meu front cremant.




A través d'aquest espectacular finestral es veia el tapís verd de la flora de Don Antoni: palmeres altíssimes, arbrets exòtics, mates de flors diverses i tarongers amb tonalitats diferents. Per descomptat tot cobrava vida a través del vidre amb què es mira, mai més ben dit: el jardí podria ser trist si ho veies amb colors freds o impressionantment càlid pels colors de vida que podrien ser el groc o el taronja ... fins i tot el vermell pintava el llenç d'infern però palpitant i vital.




Es sentien refilet als ocells que pul.lulaven d'arbre en arbre, inquiets, nerviosos com jo, i que, de tant en tant sortien en estampida cap al cel blau que es podia veure a la part alta, intimidats per la presència humana en el pati. Això és, el gran pati quadrat tenia portes i dependències que mai vaig saber on conduïen. Crec que a safareigs, cuines, cambres de servei ... el que sí veia de vegades era una noia serventa que trastejava pel passadís esquerre carregada d'embalums de roba o portant safates de cafè fumejant. Mai vaig saber per qui.




La senyora de la casa, així mateix, creuava fugaçment aquest lloc embolicada a l'elegant misteri de la seva estilitzada forma. Era una dona molt guapa, molt ben vestida i de formes pulcres i educades. Encara que mai la vaig veure aturar un instant, ni, per descomptat, mirar cap a la consulta, la reconeixia els dies de diumenge i festes en l'Església, acompanyada de la seva progènie i amb un preciós vel de punta cobrint-li el cuir cabellut, elegantment vestida i guardant una natural distància amb cert sector de la població que, ni remotament, s'acostava al seu banc, encara que sí la saludaven amb molta educació i simpatia.



Hi havia classes, per bé o per mal, però sense forçar la situació: els humils acceptaven aquest fet amb certes professions i rangs (el clergat, per descomptat, els nobles vinguts a menys i les professions llustroses). I la gent humil i treballadora tractava amb respecte a aquestes persones, cridant de vostè sempre


El metge exercia la seva professió amb doble tasca, d'una banda, expert coneixedor de la Medicina i, alhora, el seva humà i empàtic tracte (tot i que tenia de tant en tant atacs esquerps de mal humor com tothom), el dotaven d' categoria de psicòleg. Moltes de les persones que acudien a ell, buscaven, a part calmar dolors, combatre símptomes o curar-se de malalties, ajuda psicològica i suport moral per buscar solucions a problemes que no competien a la medicina tradicional, i menys en un professional d'una localitat molt petita . Però ell acceptava de bon grau aquesta tasca, que exercia amb tota naturalitat. Somreia i era persona d'un elevat atractiu físic, especialment entre la població femenina. La seva capacitat mundana i empàtica, en realitat, ho feien popular a tota la gent. Pulcre, repentinat, amb vestit de jaqueta i corbata, molt senyor ell, rebia a la gent en un despatx del que intentaré recordar la seva distribució i forma.



Quan et obria la porta per donar-te l'entrada de benvinguda a la consulta, amb un grinyol de frontisses no gaire bé greixades, ho feia amb el seu peculiar somriure i mirada escrutadora. Et convidava a seure i, metòdicament ho feia ell a continuació, darrera de la seva taula plena de papers, llibres, una bombeta de llum directa, talonari de receptes, llapis i alguna fotesa tipus petjapapers o figureta ad hoc. Recordo una mena de catifa negra de goma que li servia de suport, ja que, al seu voltant, escrivia les seves receptes, en la seva particular manera de prescriure, movent amb rapidesa la ploma estilogràfica o el bolígraf amb caputxa platejada, i, per descomptat, de manera ininteligible.



A l'esquerra del despatx s'allotjava una finestra rectangular, alta, sempre tancada, però que a través d'ella es podia escoltar el tràfec de vida del carrer: dones xerrant de les seves coses, uns nens jugant, una bicicleta creuant o el particular so dels cascos de les mules que, parsimoniosament, trepitjaven el sòl, carregant sobre si aquest llast de carro, ple a vessar, mentre, de tant en tant, solcant com una veloç fletxa, la veu del carreter donant-li ordres fermes i sense embuts de debilitat.



Com que l'habitació il.luminada únicament per aquesta llum de taula, la penombra circumdava el marc referencial, però, amb la meva vista de 8 anys, podia veure amb claredat l'entorn: una gran llibreria de fusta i vidre, cobrint les espatlles del doctor i tot el lateral de la paret del fons. Enorme, massissa, carregada de llibres. De vegades volia endevinar que tractaven aquests gruixuts volums, folrats de pell clara i amb estampats blaus i vermells en el seu llom, i forçava els ulls per llegir cada llom de totes les enciclopèdies i Mademécums presents.



Mentre la meva mare maldava per explicar-li al doctor meus símptomes, podia tafanejar una mica, mirant tot al voltant, em abstreia del tot de la conversa. Aquestes, penso jo que serien, dècimes de febre, em alteraven la percepció real i semblava estar gairebé flotant, com quan t'has pres diverses copes d'alcohol i als teus reflexos són com si es visquessin en una pantalla com a irreals. Record una llar de foc del mateix material que l'escala, grisa i blanca, i apagada. Muda de calor i asèptica, amb diversos trastos relacionats amb la medicina que ara s'han perdut en la meva memòria. Alguns quadres a l'oli, ja bastant antics, amb motius d'avantpassats (em figurava jo), que penjaven de les parets: Un senyor militar de barba poblada i ulls protegits de celles monumentals, amb vestit de bonito, adornant les solapes motius armamentístics que no reconeixia, a la dreta un altre bust, de perfil en aquest cas, d'un galtut, de nas aguilenc prominent al màxim, amb bigoti i cabells blancs, mirant la llunyania. Una estampa de cacera completava la galeria: gossos bicolors, blancs amb taques negres corrent darrera d'un pobre cérvol desvalgut, davant la fúria de dos cavallers de jaqueta vermella amb sengles armes a les mans. El fons verdós i brut de la tela feien pensar eren antiquíssims, corroborant aquesta afirmació, el fet que els marcs, abans daurats, eren d'un gris fosc lleig.



Quan don Antoni va començar a auscultar i a prendre notes, no vaig sentir por, però sí vaig veure la cara de preocupació de la meva mare qui, assentia a totes les recomanacions del metge: total repòs en llit i molt bons aliments, calma i disciplina. Revisions constants i diversos fàrmacs amb els quals es tractava la meva malaltia (de la qual parlaré més endavant). Però, arran de la consulta, em va enviar a l'altra habitació, la que descric a continuació, per a ser injectat ...



Perquè no s'acabava aquí la consulta, ja que, en el oblic dret, vist del pacient, es veia una altra porta de fusta i vidre que comunicava amb un altre petit despatx on, un senyor col.laborador del doctor era l'encarregat de, o bé extreure't sang o punxar una injecció. Li dèiem Practicant, el que ve a ser un infermer o ATS en l'actualitat. L'home, "pràctica" amb agulles i feia cures.



Per descomptat tots els nens teníem molta por a aquest senyor, i desitjàvem no estar tan malalts com per a ser "condemnats" al sofert punxada. Per la meva desgràcia, la meva malaltia va ser tan llarga i avorrida que vaig patir durant mesos la visita del senyor Practicant a domicili o per prendre mostra de la meva sang, bé per a posar-me la corresponent injecció.



Aquest segon despatx-infermeria, dotat de mampara mòbil per protegir la intimitat, estava així mateix, atestat d'estris mèdics o farmacèutics: embolcalls d'innombrables medicines, capsetes de esparadrap, pinces, agulles diverses, cotó, palanganes de porcellana i un lavabo al fons. Ah, i un fogó de gas, on es estirilizaban les agulles. Daurades i duríssimes i de dimensions considerables.



L'infermer també era persona de molta higiene: el seu vestit jaqueta, la seva corbata o el seu jersei de coll alt, això sí, protegit d'una bata blanca que s'enfundava només entrar a treballar. Feia olor molt bona, a perfum, però, depenent d'on es mogués un, en una altra zona es barrejava amb el tuf químic d'alguna medicina o alcohol, o clor. El senyor Practicant d'estatus inferior al de doctor, destacava així mateix, per un particular accent que no reconeixia familiar, un català barrejat amb paraules castellanes que sonaven com una cançoneta en els seus llavis, molt melodiosa. Portava un petit bigoti, molt fi i cuidat, al estil Clark Gable, i, gomina als cabells negres pentinat cap enrere, amb ulleres de pasta negra. Era valencià, ho vaig saber després, i, malgrat la seva amabilitat i empatia cap al malalt, el simple fet de les seves injeccions per bandera, el carregaven d'antipatia injusta.



Per cert, ara recordo que, més gran, em vaig quedar sord d'una orella, el típic tap de cera, i vaig anar a ell perquè m'ho extirpar, cosa que va fer amb una pera de goma i aigua calenta. Era reticent i no sortia, jo obria la boca i tancava els ulls, concentrant.me perquè la maniobra resultés efectiva, indolora i ràpida. Una superba esquitxada va fer que s'apartés d'un bot, mentre el sòl i alguns objectes van amarar: "Ja està, Maredeueta, d'aquí ha sortit de tot, han faltat els mitjons ...", i em ensenyava la palangana d'aigua amb trossets de cerumen mel surant en descomposició. Quin fàstic!. Com era possible que jo tingués això dins de l'oïda, jo que em rentava tots els dies?. Després em va explicar que la cera es forma des de l'interior i depèn de les persones la quantitat d'ella que es pot tenir.Tot i això em vaig avergonyir i notava l´escalfament de la meva cara. Em va acostar un rellotge de polsera, el seu, perquè notés el "tic-tac", al que vaig assentir i es va quedar satisfet. Mare meva que bé escoltava tot!, Fins al fregament del polze i l'índex em sonava a glòria. Recuperar els aguts meravellosament, gràcies al Practicant.



Vaig tenir febre reumàtica, dues vegades (la segona en recaiguda), el que em va mantenir en un llit molts mesos, condicionant sense cap dubte la meva personalitat i les meves aficions. Cert, en estar tant de temps en llit, no podia sinó el llegir o escoltar la Ràdio, coses que vaig fer amb fruïció, així em vaig aficionar a ambdós plaers de la vida: escoltant discs dedicats, programes esportius o serials. Llegint còmics múltiples i llibres de tota mena. Per cert que, ara ho entenc, aquests 8 anys en realitat eren 7, i transcorria el mes d'abril o maig, perquè no vaig poder fer la meva primera comunió amb tots els nens del meu poble, davant el disgust de la meva mare que, per consolar el meu disgust i neguit, va penjar de l'armari rober del dormitori el meu vestit de mariner perquè el mirés de tant en tant.



Les visistas mèdiques del senyor Antoni van ser freqüents, i la del Practicant també, com vaig dir abans, perquè em van haver de controlar molt sovint i a medicar més. Però una altra de les coses que van fer especial el doctor va ser el fet que, en certa ocasió la seva visita professional es va tornar en cordial i de cortesia, això és, em va regalar un llibre a part de prendre'm la tensió, mirar-me el blanc dels ulls o auscultar: "Contes de l'Alhambra "de Washington Irving, que vaig llegir amb avidesa i que va augmentar la meva fantasia, dotant a les meves crisis febrils de vida pròpia en batalles de moros i cristians ... en una explosiva mescla amb el meu heroi favorit de llavors El Capitán Trueno.



Però això serà una altra història, avui, simplement, he volgut, en aquestes breus línies, recordar un petit capítol de la meva vida. Un record al senyor Antoni, qui, per cert, va morir molt jove, massa, d'un atac cardíac fulminant. En la meva memòria el seu somriure, la seva afabilitat i aquesta sensació de seguretat que contagiava a la seva consulta, i, per descomptat, aquest regal meravellós a un jove pacient, regal que, penso jo ara, segurament faria extensible a molts nens.

RUETA 2011...PASE DIAPOSITIVAS

RUA 2011

La Rua a Artà va sortir animada però pobre. Poques comparses en una nit freda i ventosa, amb un recorregut polèmic per carrers molt estrets que van provocar més d'una queixa a la Comissió municipal encarregada de distribuir la festa.
Que llunyanes queden aquelles nits dels vuitanta i primers anys noranta amb dotzenes i dotzenes de carrosses i comparses i centenars de disfresses!. Tot Mallorca es feia ressò de la Rua d'Artà ... per desgràcia, eren altres temps i una altra vida.




La Rua en Artá salió animada pero pobre. Pocas comparsas en una noche fría y ventosa, con un recorrido polémico por calles muy estrechas que provocaron más de una queja a la Comisión municipal encargada de distribuir la fiesta.
¡Qué lejanas quedan aquellas noches de los ochenta y primeros años noventa con docenas y docenas de carrozas y comparsas y centenares de disfraces!. Toda Mallorca se hacía eco de la Rua de Artá...por desgracia, eran otros tiempos y otra vida.

RUETA 2011

RUETA INFANTIL 2011